Roser Pesquer
©2025 roser pesquer
Des de ben menudet he cultivat la terra, i he tingut el meu hort de casa. Recorde amb quina admiració de xiquet vaig descobrir la germinació d’un grapat de fesols, als quals varen seguir dacsa, carabasses, tomaques i pimentons. Aquella relació inassequible per a la ment d’un infant entre la llavor anònima i la planta: qui diria que d’un gra de dacsa grogús creixeria aquella planta tan vivaç, que aviat em superaria en alçària!
Recorde llaurant un trosset de camp, primer amb una aixada menudeta, d’aquelles que s’empren per als planters, i ja crescut amb una bona aixada, després d’haver birbat les brosses amb la llegona. I com la terra exhalava el seu baf productiu, després de tot un hivern a la serena, i com eixien les gleves molsudes a cada colp de l’eina esmolada, que jo anava esmicolant, fins a tindre la terra neta i pura, com passada per un sedàs. I és llavors, quan tens aquella terra fèrtil i fosca, amb els peus humits estacats en un cavalló, que sents aquella estranya energia de la vida, aquell prodigiós efecte de la germinació i de la fructificació, i que et trobes unit a aquell tros, a aquell minúscul terrer. Diries que tu també fas créixer arrels. O com diria Roser Pesquer, et converteixes en un “radical”.
L’obra de Roser parla d’això mateix. D’aquesta estima pregona a la terra, a la seua energia, al misteri de la vida. És cert que som científics, i que sabem els mecanismes biològics que actuen en aquests processos, però tot i això sempre hi ha un fons ingènit de sorpresa i admiració que ens trasbalsa i que ens fa meditar sobre tot plegat. Roser parla de la terra com una placenta, i està molt ben vist: la paraula mater prové de matèria, i la terra és la matèria que ens acull i ens nodreix, la nostra mare primera. I no sols això, rere aquesta concepció filosòfica de Roser, tan poderosa i innovadora, hi ha una obra plàstica de primera magnitud, d’una bellesa concentrada i genuïna.
Roser Pesquer treballa l’humus del seu camp, s’endinsa en els processos fermentatius, analitza la vida microscòpica que hi bull. Fins i tot, crea nous elements pictòrics. Potser el més espectacular és el de les creïlles (patates per a l’autora): les deixa grillar-se, les deixa consumir-se, algunes directament es transformen en una camisa, en la pell del que eren. Amb aquestes restes, amb aquell polsim fruit de la descomposició, crea una nova matèria pictòrica, i l’aplica sobre el paper verge, creant formes abstractes. Pense en els pintors matèrics, com ara Salvador Soria o Manolo Millares, que incorporaven arenes, fustes, ferros i teles als seus quadres, creant llenços de vegades escultòrics. També pense en l’obra de Pasqual Gomes, que ha buscat un bocí de terra de cada comarca del País Valencià, i hi ha construït un gran mural, seguint els passos de Vicent Andrés Estellés. Però l’obra de Roser Pesquer va molt més enllà, perquè ella treballa amb la terra del seu camp, amb els pigments que extrau del seu voltant, de la seua interacció amb ells.
I diu Roser: “La terra no crida, té la veu d’un registre sonor greu, té potència, té escalfor, però no crida. Sembla immòbil però treballa sense pausa. Té força però no crida, és tènue i silenciosa”. Cal cuidar la terra, perquè és un ésser viu. No sols és mare, també és futur. Cada pam de terra urbanitzat, espoliat, asfaltat, destruït, és un crim irremeiable, perquè és terra irrecuperable, que ha perdut el seu mantell fèrtil, aquell sòl producte de la lenta fermentació del temps. La mirada depredadora dels temps moderns, on davant dels camps de cultiu es veu un solar urbanitzable, per tal de crear tota mena de subproductes industrials, siguen polígons o grans superfícies, aboquen la humanitat a una accelerada pobresa, que sols pot produir processos dolorosos. El mateix impacte de la DANA que recentment ha assolat els valencians, sens dubte hauria estat molt menys destructor si s’hagueren respectat els camps de cultiu de l’Horta Sud, si s’haguera lluitat per la preservació d’aquells camps centenaris, de colp abandonats i transformats en hòrrids espais urbanitzats.
Per tot això, l’al·legat de Roser Pesquer va molt més enllà de la qüestió plàstica. Té un indubtable contingut de denúncia i d’actualitat, un clam a la defensa de la terra, com a element primordial de la vida i de la nostra salut. La terra és bella, cal mirar-la, cal, fins i tot, descobrir-la. Cal estimar-la. Cal conrear-la. I, és clar, cal protegir-la.
Martí Domínguez, catàleg de l’exposició El sòl que acull (València: Jardí Botànic de la Universitat de València, 2025), p. 36.