Roser Pesquer
©2025 roser pesquer
En el Timeu, Plató imaginà un espai metafísic, quelcom com allò que hi devia haver al subsol abans que la physis (natura) fós physis, i l’anomenà χώρα (khora), una paraula de sonoritat arcaica ja al grec del segle IV a.C. Repetiu-la xiuxiuejant i aneu pujant el volum de la vostra veu per després tornar-la a abaixar. Així sonen les aquarel·les que s’esdevenen als dits de Roser Pesquer mentre ella té els genolls a terra, a manera d’ofrena poiètica al sòl que ens sosté des de la planta dels peus, i que tantes vegades no arribem a escoltar, ni tan sols a sentir.
La khora oferia resistència a la conformació matemàtica de la physis, que no sabia desobeir. A diferència d’aquesta, la khora escapava a l’ordre i a la forma, i es resistia a l’acció del Demiürg. Es fàcil imaginar-la amb els colors de les aquarel·les allotjades en aquestes sales, que habiten l’espai amb informitat tel·lúrica i persistent, tal com es fa present en la seva més discreta expressió a la sèrie Incansables (Àngels de terra).
De fet, és únicament la cadència de les sèries allotjades en aquestes sales el que pot canalitzar la força de la resistència a la forma de les capes i capes de pigment pacientment emancipat del seu destí en el joc de mullar / deixar assecar, en el gest màntric compassat per un Rellotge vegetal que recupera els batecs primigenis d’una pre-forma, d’una pre-idea, d’un pre-sentiment. Les aquarel·les de Roser Pesquer emancipen el paper de ser suport, el pigment de ser matèria d’una forma, l’aigua de ser-ne el mitjà, en un moviment constant on emergeix la vida. La sèrie Encoixinats fa present dotze khores d’humus acollides per un Niu encoixinat, a l’aguait dels nostres compromisos de vida compartida amb els ecosistemes terrestres, que comencen a prendre forma en les nou aquarel·les del conjunt Radicals i acuiten el nostre activisme climàtic pel decreixement.
La mirada estètica cavalca a gropes de la història. A la vesprada del 29 d’octubre de 2024, terres properes es negaren d’aigües desbocades per la incúria, i els nostres ulls retenen encara la ràbia d’un fang que eixia com la lava d’un volcà irritat i ho cremava tot com el galop d’un monstre. Les sèries que habiten aquestes sales, realitzades molt abans d’aquesta data funesta, són khores primigènies de resistència i sanació, atès que l’art i la natura hi troben la placidesa d’un gest repetit amb la tossudesa i la humilitat del tubercle que reneix de rizomes oblidats, dels brots que refloreixen al trot compassat del ressorgiment. La sèrie Patatam, feta amb pigment de patata assecada pel pas del temps al taller de la Roser, torna la mirada estètica a un present de retrobament amb les nostres responsabilitats amb l’humus fèrtil que ens espera, a la khora protectora, sota la lluna blava.
Jèssica Jaques Pi, catàleg de l’exposició El sòl que acull (València: Jardí Botànic de la Universitat de València, 2025), p. 28.